Prerenaixement
A nivell europeu cap als segles XIII-XIV hi ha un augment del poder econòmic de les ciutats relacionat amb els canvis socials apariats a l'aparició de la burgesia. A Itàlia, per exemple, aquesta burgesia,enriquida per l'afany comercial incideix en l'aparició d'una "nova mentalitat" en què es valora més la vida, el conreu artístic... És precisament a les corts italianes cap a finals del segle XIII on apareix aquesta nova concepció literària de caràcter més humanista i evolucionada de la literatura trobadoresca: el "dolç estil nou".
Però digues si qui veig és l'autor
d'aquelles rimes noves que comencen:
"Dones que coneixeu el que és l'amor".
I jo a ell: "Només sóc un que, quan
l'Amor m'inspira, ho escric, i ho expresso
com ell mateix m'ho dicta dins del cor".
"Germà", em digué, "ara és quan veig el nus
que impedia al Notari, a mi, i Guittone,
el pas al dolç estil nou que ara escolto!"
(DANTE: Divina comèdia (cant XXIV del Purgatori)
Guido Cavalcanti
La cort siciliana de Frederic II serà la gran impulsora de la tasca poètica heretada dels trobadors. El grup de poetes conrearan el gènere de la "canzone", però començaran a tractar un amor "impossible" en lloc d'un amor "cortès". Aquest serà l'origen del nou ideal poètic, el "dolce stil nuovo" (definit per Dante a la Divina Comèdia) i concebut com una poesia "dolça" (més refinada, harmoniosa, plena de musicalitat, suavitat en l'expressió i el lèxic i desenvolupada a través dels gèneres del sonet, la cançó i la balada sobretot) i "nova", que tractarà un amor diferent de l'amor cortès: més pur, més subjectiu i espiritualitzat i en què la dama ja no serà la "midons" cortesa, sinó que serà una "donna angelicatta", una dona espiritual, idealitzada i adorada, a través de la qual el poeta podrà perfeccionar-se espiritualment.
"La poesia és el resultat d'un impuls del cor, que provoca el naixement de les paraules adequades sense necessitat de cap més esforç: en definitiva, seria com escriure un dictat. [...] L'amor es converteix en una virtut que s'identifica amb la noblesa de l'esperit" (Carlos Alvar a Lecciones de literatura universal)
Arnaut Daniel (trobador) serà el gran model que prenen els iniciadors d'aquest nou estil: en primer lloc GUIDO GUINIZELLI (precursor de Dant), que aprofundirà en la meditació espiritual a l'hora de fer poesia; i sobretot GUIDO CAVALCANTI (amic de Dant).
Llegiu el poema que trobareu a la pàgina 49.
Activitats: 1. Explica detalladament en què consisteix el "Dolç Estil Nou":
Què és?
Quan i on apareix?
Quines característiques té?
Per què s'anomena així?
De quina manera s'oposa a l'estil anterior? (amor cortès)
Quins autors podem identificar com a precursors?
Quins dos autors hem de destacar dins aquest moment a Itàlia?
2. Realitza una graella en què anotis la informació biogràfica bàsica de Dant i de Petrarca, així com les seves obres més destacades i les característiques més importants de la seva literatura. Pots consultar les dues entrades següents.
3. Amb el material que hagis recollit i contestat de les dues activitats anteriors, realitza un text explicatiu amb el següent títol: "Dolç Estil Nou. Dant i Petrarca" (màxim dues cares de full).
Nascut a Florència i d'origen
burgès, estudià retòrica i filosofia. Als 9 anys
s'enamorà de Beatriu (el nom vertader de la qual era Bice di Folco Portinari). Morta aquesta es casà, però a causa de les seves activitats polítiques i de la seva posició antipapal, fou desterrat i s'hagué d'exiliar. Morí a Ravenna
el 1321.
En una primera etapa conrea un tipus de
poesia més “juvenil”, per exemple a l'obra Rimes,
La flor (inspirat en el Roman de la Rose) i a Vida nova(31 poemes inspirats en Beatriu). Segueix les línies del "dolç estil nou" en què atorga poder beatífic a la dama ("donna angelicatta"), però hi afegeix també el tema de la mort de l'estimada.
També farà estudis en llatí sobre la llengua italiana: De vulgari eloquentia.
Entre 1304 i 1320
elaborarà la seva obra més coneguda, la Divina
comèdia, un llarg poema al·legòric. El
nom de “comèdia” és perquè considera que és
una obra senzilla i directa, d'estil gens elevat i perquè comença malament i acaba bé; l'adjectiu “divina” fou afegit per
Boccaccio.
A més d'expressar l'amor per Beatriu, descriu al·legòricament el procés de salvació de l'ànima pecadora. Relata una peregrinació imaginària de
l'autor a l'infern on és guiat pel poeta llatí Virgili
(a l'infern i al purgatori) i, posteriorment (al paradís), per
Beatriu.
Consta de tres parts:
Infern: 4270 versos on van baixant aquest abisme subterrani que ell considera que té forma cònica (com un embut) i que està situat sota davall Jerusalem. Es tracta del regne del pecat organitzat en nou cercles concèntrics (d'ample a estret) fins a la punta (el centre de la terra, on es trobarà Satanàs): en cada un d'ells hi ha els pecadors castigats segons els seus pecats i les penes que pateixen els condemnat són més dures a mesura que van baixant al centre.
Purgatori: 4755 versos en què pugen una muntanya per arribar a Déu i al paradís terrenal. El Purgatori és el lloc d'expiació, on les ànimes es purifiquen i corregeixen. Té forma de muntanya dividida en set replans segons els set pecats capitals (supèrbia, enveja, ira, peresa, gola, avarícia i luxúria). A mesura que es pugen els replans la culpa és menys greu.
A dalt de tot de la muntanya es trobaran el Paradís.
Paradís: 4748 versos. El paradís és el lloc on habita Déu i on l'ànima pot finalment descansa. En l'inici del camí,Virgili desapareix i serà Beatriu qui farà de guia al poeta. El mena pels nou cels, esferes transparents i concèntriques mogudes per àngels i, al desè cel és on Dant hi veurà Déu, la Verge i els sants.
Encontre de Dant i Beatriu al paradís
Es tracta d'una
obra al·legòrica que pren part de simbologies medievals
i pròpies. Per exemple és simbòlic l'ús
dels nombres: es tracta de 3 parts dividides en 33 parts cada una, i,
si hi sumam el pròleg formen 100 apartats, nombre considerat
perfecte. Els versos són tercets d'art major encadenats.
Aquesta
obra reflecteix l'enorme cultura de l'autor ja que hi apareixen
anomenats artistes, poetes, religiosos, polítics, amics i enemics del
poeta, personatges històrics, mitològics... D'aquesta manera podem dir
que és un compendi de diferents temes expressats en un estil realista i
senzill.
Mappa dell'Inferno de Botticelli
Casa de Dante a Florència
Màscara mortuòria de Dante (Palazzo Vecchio. Florència)
Tràiler de la pel·lícula "Inferno" a partir del llibre de Dan Brown
ACTIVITATS:
Llegeix el text de la pàgina 50: com és descrit Llucifer?
Quins càstigs reben cadascun dels pecats per expiar?
En quin replà situa Guido Guinizelli? I Arnau Daniel?
On es troba Beatriu?
Revisa la versió completa de Paradís i copia els set darrers versos. Prova de fer-ne una paràfrasi en català.
Explica l'ús de l'adjectiu en aquestes frases: "Els policies, en entrar a la casa, es trobaren amb una visió dantesca" i en aquest fragment de notícia: "Durant la primera etapa, la pluja va caure de manera abundant acompanyada de trons i llamps, un escenari dantesc en el qual era molt difícil competir".
Va néixer a Arezzo en el si d'una família burgesa i va poder estudiar a fora. Va viatjar amb la cort papal a Avinyó on va entrar en contacte amb la cultura occitana del món trobadoresc i, a més, és allà on conegué Laura (el divendres sant de 1327 a l'església), que es convertirà en el símbol del seu ideal amorós.
Escriu l'obra Canzoniere, un recull de 366 textos poètics (317 sonets, però també balades, cançons, sextines....) entorn al tema central del seu amor per Laura: en primer lloc parla del seu enamorament, de l'atracció... però llavors també introdueix el tema de la mort, de l'amor impossible i idealitzat...
Entra al servei, com a secretari, dels Colonna, que li faran de mecenes i haurà de viatjar molt.
És reconegut com a poeta en vida, per exemple el 1341 el "coronen" poeta a Roma. Però cap al 1348 entra en una profunda crisi ja que a causa de la pesta mor Laura i molts d'amics seus. D'aquí escriu els Trionfi: són alguns textos al·legòrics en què parla del seu camí vital al voltant del seu amor per Laura.
Podem dir que és dels primers autors "humanistes", ja que enalteix l'ideal clàssic. Per exemple té molta obra en llatí: Africa (poesia), Secretum (on expressa els sentiments amorosos més turmentats) o De vida solitaria. També es cuidà d'estudis literaris i filològics: per exemple va publicar textos d'autors clàssics com Ciceró.
Miniatura a una edició del Canzoniere: es representen Petrarca i Laura
Petrarca és l'autor que consolida la literatura italiana prerenaixentista. El nou estil poètic agafarà un gran relleu amb la seva obra i amb la dels seus seguidors, l'anomenat "petrarquisme", que tractarà un amor impossible (pres dels models de la mitologia clàssica) per una dona idealitzada"angelicatta". El petrarquisme és un amor no correspost, insatisfet i ple d'insatisfaccions.
Aquesta temàtica de l'amor impossible, el tipus d'estrofa (sonet) i l'estil clar i precís, ple d'al·lusions mitològiques i amb abundància de sinònims, recursos retòrics, jocs d'antítesis..., serà molt imitat per la poesia posterior. Arreu d'Europa alguns autors (un segle després i en ple Renaixement) seguiran les penjades de Petrarca en les seves obres. És el cas del francès François VILLON, del valencià Ausiàs MARCH (que retratarà una dona més real que l'angelicatta) i del castellà GARCILASO. PETRARCA EN CATALÀ!
ACTIVITATS:
Llegeix els dos poemes de la pàgina 50 del llibre de text i contesta les preguntes a, c, f.
Llegeix el sonet CCCXII:
Fes-ne una paràfrasi clarificadora del contingut.
Extreu algunes figures retòriques.
Ni per estrellat cel moure's estrelles,
ni per tranquil·la mar llenys
espalmats,
ni per campanyes cavallers armats,
ni per bells boscos tendres
cabridelles;
ni d'esperada joia novelles,
ni dits d'amor en eminents dictats,
ni entre clares fontanes i verds prats
dolces cançons de modestes donzelles;
ni res mai més al cor em farà estada,
que tot amb ella s'ho endugué en finar
qui als ulls em fou únic mirall i
guia.
Angoixa el viure m'és tan arrelada
que en vull la fi; car torno a desitjar
veure qui no haver vist més em valia.
Llegeix el sonet CXXXIV del Cançoner i contesta:
Quins sentiments sembla que vol reflectir Petrarca a través del poema?
Anota algunes de les antítesis que hi trobis.
Pau no conec, i no puc moure guerra; temo i espero; cremo i sóc de glaç; volo per dalt del cel, i jec a terra; res no estrenyo, i el món retinc al braç.
Qui em té en presó no em tanca ni em desserra, per seu no em guarda ni em desnua el llaç; i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra, i no em vol viu ni treure’m de mig pas.
Hi veig sense ulls, i sense llengua crido; morir espero i d’ajuda faig exhort; m’odio a mi i d’algú sóc amorós.
Visc de dolença i ric en plany assidu; igualment em desplauen vida i mort; en tal estat em veig, dona, per vós.
Amés dels llibres i de les novel·les de cavalleries (matèria de Bretanya/ cicle Artúric) entorn dels segles XIII i XIV ens trobam amb ALTRES PROPOSTES NARRATIVES:
Miniatura d'un dels manuscrits del Roman de la Rose
LITERATURA FRANCESA: Roman de la Rose (Guillaume de Lorris-Jean de Meung). Es tracta d'una obra en vers que va tenir molt d'èxit en l'època i posteriorment (se'n conserven 300 manuscrits). La primera part (d'uns 4000 versos) fou escrita entorn a 1230 per Lorris, i la segona (més de 17000 versos) devers el 1270 per Meung. Tracta el tema amorós fusionant el tema de l'amor cortès, el dolç estil nou i la influència de l'Ars Amandi d'Ovidi.
LITERATURA CASTELLANA: Libro del Buen Amor (Juan Ruiz, el Arcipreste de Hita)
Escrit cap a mitjan segle XIV es tracta d'una fingida autobiografia amorosa escrita en vers. Parla de l'amor amb intenció doctrinal ("enseñar deleitando"), i pren de models els recursos joglarescs.
Fill natura d'un mercader, va néixer
a Florència, però es traslladà a Nàpols,
on féu de comerciant, estudià lletres, contactà
amb la cort i s'enamorà de “Fiammetta”, filla il·legítima
de Robert d'Anjou, que prendrà com a protagonista de moltes de
les seves obres. Més envant torna a Florència on fa
amistat amb Petrarca que l'influeix perquè es decanti pels
estudis literaris en llatí.
Escriu obres de temàtica amorosa
en vers (Filostrat) i en prosa (Filòcol) on tracta un amor
molt humà i realista molt diferent de l'amor cortès.
També conrea poesia de caire mitològic i cavalleresc...
Tot i les aquestes primeres obres en vers (poemes èpics,
mitològics, pastorals) i en prosa (novel·les
al·legòriques, autobiogràfiques...), és
conegut per la seva obra el Decameró
(1348-1351).
El Decameró (que significa literalment "deu dies") és un recull de 100
contes narrats en deu jornades per set homes i tres dones que s'han
reclòs a un palau dels afores de Florència per
protegir-se de la pesta. Es tracta d'un seguit de narracions molt
variades (es mesclen faules populars amb exemples medievals) i que
tenen com a nucli l'erotisme i l'hedonisme (culte al plaer) i que
tracten temes com la passió, l'enveja, la hipocresia,
l'enginy, la crítica,...
El rei o la reina del dia és qui tria la temàtica dels
contes que s'explicaran en cada jornada. Aquesta obra no té intenció moralitzadora, sinó que pretén entretenir i divertir, sobretot el públic femení. L'expressió és àgil i elegant i s'empra la mateixa tècnica que altres obres com Les mil i una nits o els Contes de Canterbury, en què les diferents històries s'emmarquen dins una història marc. Aquest marc dóna unitat a les cent narracions que s'expliquen.
Els personatges que narren les històries són joves de l'alta burgesia que tenen noms il·lustratius: Pampinea (la ben plantada), Fiammetta (la seva musa), Filomena (l'amant de la música), Lauretta (en homenatge a Petrarca), Emilia (la falaguera), Neifile (l'enamorada), Elissa (l'apassionada), Panfilo (tot amor), Filostrato (vençut per amor), Diòneo (el luxuriós). Els personatges de les històries que es narren són mercaders, capellans, artesans, burgesos... i les històries estan ambientades en la realitat de la vida quotidiana de les ciutats (Nàpols, Florència, Venècia...). Els temes tractats giren entorn a l'AMOR (sensual, luxuriós, passional, tràgic, poètic...) i el culte a l'ENGINY i la INTEL·LIGÈNCIA.
Té
una obra, el Corbaccio,
que serà imitada per l'Arcipreste de Talavera (Corbacho) i
servirà de base a moltes altres obres, per exemple Lo somni de
Bernat Metge. Es tracta d'un text misogin que inicia aquesta llarga
tradició literària.
A
partir del 1354 rebutja de ple aquestes obres i es dedica de ple a
l'erudició filològica fent obres en llatí. Per
exemple recollirà l'obra de Dante, farà estudis
mitològics, treballs enciclopèdics...
Exercí de soldat, diplomàtic, funcionari de l'estat, però també va ser traductor a l'anglès de la literatura francesa. També sabem que va viatjar Castella, França, Fllandes, Itàlia i que va conèixer Dant, Petrarca i Boccaccio, que l'influïren notablement. Les seves obres demostren la seva gran cultura i erudició, amb cites i al·lusions a la tradició literària clàssica i a conceptes del món de la medicina, l'astronomia...
Va escriure poemes narratius (El llibre de la duquessa, influït pel Roman de la rose; El parlament dels ocells, Troilus i Criseida, etc. inspirats per Boccaccio); poesia curta i una obra científica (Tractat de l'astrolabi). També va fer traduccions a l'anglès: per exemple de l'obra francesa Roman de la Rose i del llatí Boeci. La seva obra principal és els Contes de Canterbury.
Catedral de Canterbury
En les seves obres Chaucer introdueix la sàtira i la paròdia, que donen als textos un gran sentit de l'humor, ja que critica i il·lustra d'aquesta manera la societat del seu temps. Es diu que és el gran renovador de la llengua anglesa i sobretot en relació a la mètrica anglesa.
La seva obra principal és Canterbury Tales(1387-1400), que deixà inacabada. Com el Decameró es presenta una història marc en què diversos narradors es reparteixen la tasca de narrar les històries... Els contes són molt variats: faules, exemples, vides de sants, contes artúrics, flabiaux, contes clàssics... Entre els narradors s'hi inclou ell mateix. La història parteix d'una trobada a un hostal (Tabard de Southwalk) on el narrador es troba 29 pelegrins (un cavaller, un moliner, l'administrador, el cuiner, l'advocat, la dona de Bath, el frare, l'estudiant, el mercader, la priora, un monjo, dues monges, un mariner, un criat, un capellà...) més que han d'anar a Canterbury a visitar la tomba de sant Thomas Becket. L'hostales proposa que cada viatger expliqui quatre contes (dos per anar i dos per tornar) perquè el viatge sigui més bo de dur i ell mateix s'ofereix per decidir quin dels trenta narradors és el millor.
De totes maneres, dels cent vint contes anunciats només en tenim vint-i-dos. Se suposa que Chaucer decidí acabar abans d'acabar la història ja que inclou un text de comiat en què demana perdó per haver inclòs alguns contes "pecaminosos".
Llegeix la pàgina 56 del llibre de text. A continuació resumeix breument la informació apuntada a la introducció i l'argument del conte.
Visita els següents enllaços:
Període molt llarg: se situa
normalment entre el 476 -caiguda de l'imperi Romà- sota l'imperi
germànic i el 1453 -caiguda de Constantinoble en mans dels turcs.
Mescla de diferents fets,
característiques socials, culturals.... -----> diferents
tendències en literatura.
Inicis: domini del teocentrisme
cristià i estructura social feudal de cavallers i senyors,
eclesiàstics i pagesos. La literatura té finalitat moral i
religiosa. S'usa el llatí escrit.
A partir del segle XII: burgesia
(enriquiment de les ciutats) i noblesa (poder i esplendor). Nova
mentalitat: literatura profana i elitista. Literatura trobadoresca,
de cavalleries...
Avanços culturals, progrés
econòmic, comerç...
Aparició de literatura en
llengües “vulgars”: literatures nacionals europees.
França: centre de renovació
espiritual.
Al final de l'Edat Mitjana: inicis
de l'humanisme. Antropocentrisme.
Laboratores: literatura popular. Literatura oral: per exemple èpica (“Chanson de Roland”, “Cantar del Mío Cid”...)
Aportació de l'edat mitjana a la literatura occidental:
POESIA TROBADORESCA.
DOLCE STIL NOVO: nova mentalitat
humanista.
MATÈRIA DE BRETANYA.
Hi ha també influències de la
LITERATURA ORIENTAL?
A través de l'Al-Andalus ens arribaren
influències d'obres orientals. Copistes i traductors escriuen en
àrab obres gregues (les Faules d'Isop, Aristòtil...), hindús (per
exemple PANCHATRANTA
, Sendebar), perses.... Per exemple el Calila i Dimna, una
col·lecció d'apòlegs d'origen indi que seran llegits en àrab per
autors com Ramon Llull. Segurament també degueren conèixer Les mil i una nits: recull de faules, anècdotes, refranys, contes (Simbad el mariner, Alí-Babà i els 40 lladres, Aladí i la llàntia meravellosa)... de fonts
diverses, i autors desconeguts, que és dividida en mil i un capítols cap al segle XIV dins una història “marc”. Quina?
primera poesia culta en llengua vulgar. S'escriu en occità i és acompanyada de música.
composicions poètiques i musicals creades per trobadors en llengua occitana (provençal) entre els segles XII i XIII i que tengueren el màxim interès en les corts medievals del sud francès, Catalunya i nord d'Itàlia.
Se'n conserven unes 2500 d'uns 350 poetes (alguns anònims). Es troben en CANÇONERS (uns 100) i, a més dels poemes, inclouen en alguns casos la notació musical i també la VIDA (breu biografia del trobador, a vegades llegendària) i la RAZÓ (motiu o explicació dels poemes).
El tema bàsic de la poesia trobadoresca és l'AMOR CORTÈS (o FINA AMOR):
Representava lúdicament(com un joc retòric) una relació de vassallatge entre el trobador i la dama (normalment casada), a qui jurava servei i fidelitat.
Personatges de l'AMOR CORTÈS: hom, midons o domna, gilós, lausengiers...
Llegeix
els textos que apareixen al llibre de text (pàg.42-43) i
realitza'n les activitats.
Solucions
1-
És l'art
de fer composicions artístiques cultes amb lletra i música,
propi dels trobadors.
2-
Diferències entre Joglar i Trobador.
DIFERÈNCIES
JOGLAR
TROBADOR
És
un intèrpret de les composicions d'altri. Fa referència
a cantaires, artistes ambulants. Divulgava
els poemes que havien elaborat els trobadors, feien acrobàcies,
malabarismes, eren com uns bufons.
És
el creador de les peces literàries i musicals, interpreta
la seva pròpia obra. En general
es dedicaven sobretot a la composició, on els temes
principals eren l'amor cortès i l'esperit cavalleresc dels
herois de les croades. Així
que el trobador escrivia poesia, en occità, per ser
cantada. Amb un
llenguatge més culte, per això no escrivien en
català com ho feien els joglars.
Aquí
deix una estrofa del llibre d'Alexandre que distingeix entre els
gèneres de poesia més culte ( clergues) i la més
popular ( joglars ).
''Mester
traigo fermoso, non es de joglaría,
mester
es sin pecado, ca es de clerezía
fablar
curso rimado por la quaderna vía,
a
sílabas contadas, ca es grant maestría.''
3.
Qui foren les TROBAIRITZ? Enganxa algun poema trobadoresc que sigui
creat per una trobairitz.
Les trobairitz van ser poetes catalanes, occitanes i nord-italianes del
segle XII. Han estat poc estudiades i traduïdes en comparació
amb els trobadors, contemporanis de la seva època. Són
conegudes : Azalais de Porcairagues,Castelloza o la Comtessa de Dia. Les
trobairitz eren dones força agosarades que cantaven l'amor que
sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia. Dones que
sabien de lletra i de música i competien amb els trobadors per
ser bones "corteses", tot un exemple d'igualtat de sexes, a
l'Edat Mitjana. Les trobairitz eren dones cultes a l'alta societat,
en general senyores feudals. Al contrari dels trobadors, pels quals
''l'amor cortès" era cantar a les dones dels seus amos,
les trobairitz cantaven per al gust propi per la bellesa o
directament als seus estimats. Les trobairitz varen dirigir, sense
lleis, les qüestions amoroses de les corts.
Voldria
tenir el meu cavaller una nit, nu en els meus braços i
que ell es tingués per feliç només que jo li
fes de coixí. Li dono el meu cor, el meu amor, el meu
judici, els meus ulls i la meva vida. Bell amic, amable i
bo. quan us tindré en el meu poder? I que jagués
amb vos un vespre i que us donés un bes amorós. Sapigueu
que tindria gran desig que us tingués en lloc del
marit, només que m'haguéssiu concedit de fer tot
això que jo voldria.
Comtessa
de Dia
La
Comtessa de Dia escriu aquest poema pel seu amant. Com la majoria
dels poemes de trobadors i trobairizs es reflecteix l'amor cortès,
l'amor de desitjar, de somiar més enllà de classes
socials, més enllà del destí. Entre els dos hi
ha una relació amorosa i adúltera. Ella el desitja
apassionadament i ho expressa de forma senzilla sense fer servir
paraules rebuscades. Desitja tenir-lo al costat, tenir-lo com a marit
per sempre més.
4.
Explica la temàtica de l'AMOR CORTÈS O FINA AMOR.
La
convenció més important de la poesia trobadoresca és
la <<fina amor>> o <<amor cortès>>.
Consisteix en un codi estètic per mitjà del qual
s'expressen els matisos d'una relació amorosa entre el
trobador i una dama ( midons ) de la qual tracta de merèixer
mercè. En realitat, el trobador viu una relació de
vassallatge, ja que ret homenatge a la dama. Ara bé, es crea
un triangle en aparèixer un opositor: el marit ( gilós
), que vol descobrir la relació i posar-hi fi. El poeta pot
comptar amb l'ajut d'un escuder, mentre que el gilós fa servir
els espietes ( lausengiers ) per saber tot el que passa.
La
cançó: Expressava l'amor entre un cavaller i midons,
que era la dama el qual estava enamorat. Està
composta per un nombre que oscil · la entre 5 o 7 cobles o
estrofes amb una o dues tornades i el nombre de versos es variable.
Plany:
Era un reconeixement per a la mort d'algú.
El
sirventès: Era un poema bèl·lic on es criticava el
castell contrari amb matís
satíric, generalment la seva temàtica és
política, és la forma per la qual el trobador expressa
el que pensa sobre la realitat que l'envolta.
Lament
fúnebre
L'alba:
Separació d'una parella al dematí quan han passat la
nit junts.
L'alba
religiosa
La
pastorel·la: La trobada d'una pastora amb un cavaller i on
passen coses...suposa una
idealització bucòlica de l'estimada, sempre sota
pseudònim.
La
Balada : tipus de poesia més popular destinada a acompanyar un ball.
La tençó: una espècie de debat poètic en què dos trobadors ( trobairizs ) discuteixen sobre un tema normalment amorós.
Però
hi ha moltíssims altres gèneres: comjat (comiat), escondit (protesta
d'innocència), descort (desacord), l'estampida, cançons
destinades a l'acompanyament de la dansa.
Ex: ALBA- D'autor anònim i d'una sola estrofa que condensa
perfectament i delicadament el contingut que en altres poesies ocupa
molts més versos, que detallen les sensacions del cavaller i
de la dama abans de separar-se deprés d'haver passat la nit junts.
A partir de les adaptacions anomenades
roman, es volia indicar que passaven d'una obra llatina a una llengua
romànica. El concepte "roman" acabà significant 'novel·la'.
De textos que refeien l'antiguitat i/o la tradició clàssica (l'anomenada "Matèria de Roma") en tenim exemples com :
-La guerra de Troia-->Roman de Troie (1165)
-Alexandre de Macedònia-->Roman d'Alexandre (1180-1190)
Roman de Troie
L'obra de Chrétien de Troyes representa la culminació del cicle artúric. El 1225, Walter Map recopilà tot el material artúric en prosa i llengua francesa i l'anomenà Vulgata.
CANÇONS DE GESTA: POEMES ÈPICS
No s'ha de confondre la novel·la artúrica amb les cançons de gesta. Aquestes són poemes èpics compostos en llengua romànica entre els segles XII I XIII, que es transmetien oralment. Estaven dedicats a herois i a les seves conquestes. Es tracta d'una poesia narrativa popular i tradicional cantada sobre uns personatges i uns fets que solen tenir un lleu punt de partida històric i que es convertiran pròximament en llegendaris. Narrades per joglars a tot erreu d'Europa, els temes estan sempre relacionats amb les històries i les llegendes del poble. El joglar improvisa oralment amb ajuda de recursos i fa servir uns tipus d'estratègies per mantenir l'atenció del públic.
Ens centrarem més en La cançó de Rotllan: la versió més antiga que es
conserva d'aquesta cançó és al manuscrit
d'Oxford i fou recollida pel normand Turold.
El poema recrea, tres segles després,
un fet històric esdevingut l'any 778 a Roncesvalles.
Els recursos expressius que s'utilitzen
són els propis de l'èpica, és a dir, la fantasia
i hipèrboles èpiques; ritme monòton i repetitiu a partir de sèries de versos decasíl·labs
de rima assonant; frases breus i coordinades; descripcions
sintètiques que destaquen pel seu patetisme i emoció
poètica; lèxic precís, poc figurat; ús
d'epítets èpics; referències a l'auditori
present; paral·lelismes, comparacions i fórmules
literàries que es van repetint.
Abans de començar amb les
novel·les cavalleresques i els llibres de cavalleria, presentam
un requadre comparatiu de les cançons de gesta i la novel·la
de cavalleries.
-Oral -Escrita
-Cantada -Llegida davant un auditori
-Improvisada -Planejada i estructurada
-D'autor anònim -D'autor conegut (si no s'ha perdut)
-En vers -En vers fins al s.XIII aproximadament, llavors en prosa.
-Decasíl·labs monorims -Octosíl·labs apariats
-Rima assonant -Rima consonant
-Auditori popular -Lectors i/o auditoris cultes, cortesans
-Temàtica: bèl·lica i -Temàtica: aventures cavalleresques,
religiosa amor cortès, matèria de Bretanya,
cort artúrica.
-Finalitat de l'heroi: -Finalitat de l'heroi: aconseguir prestigi
reparar l'honor social, perfecció moral i casar-se amb
una dama.
Als segles XIV i XV, els cavallers
foren influïts per les aventures que s'explicaben als llibres de cavalleries. Així
neix la figura del cavaller errant. Comença a haver-hi un intent d'evitar
la inversemblança i la fantasia.
Les novel·les cavalleresquesremeten a un món possible i sovint
real sobretot quan parlem de cavallers que formen part de la
història. Per altra part, els llibres de cavalleries estan
envoltats de gegants, dracs, mags, bruixots i altres personatges
extrets de la fantasia. El cavaller és
omnipotent, sempre és el millor, mai li passen coses dolentes.
En resum, les novel·les cavalleresques són
versemblants, en canvi els llibres de cavalleries són
inversemblants.
TIRANT LO BLANC
Una de les aportacions fonamentals en el trànsit de la novel·la medieval a la moderna és l'obra Tirant lo Blanc, una novel·la cavalleresca que retrata tant una mentalitat medieval com renaixentista i planteja amb versemblança, humor i humanisme el desenvolupament d'una obra total.
Al costat de les primeres novel·les
traduïdes de l'antiguitat clàssica, conegudes també
amb el nom de <<Matèria de Roma>>, apareix i es
desenvolupa un cicle novel·lístic riquíssim,
basat en llegendes cèltiques; es coneix amb el nom de
<<matèria de Bretanya>>, perquè l'acció
transcorre a la Bretanya francesa, Gal·les, Cornualla o
Irlanda. També és també coneguda amb el nom de cicle artúric,
perquè els protagonistes són els cavallers de la cort
del rei Artús.
El primer llibre que recull aquestes
llegendes i tradicions bretones i té com a herois principals :
La Historia Regum Britanniae és una obra escrita en llatí pel clergue bretó Geoffrey de Monmouth, es tracta d'una història dels bretons totalment inventada, que barreja textos clàssics llatins i llegendes.Després s'introdueix a França amb el títol de Roman de Brut, on es fa referència per primera vegada a la taula rodona.
Entre el 1159 i el 1190, Chrétien de Troyes, també un clergue, recull aquestes antigues llegendes cèltiques i hi incorpora el concepte d'amor cortès. Així crea les primeres novel·les cortesanes escrites en francès, en versos octosíl·labs apariats i una estructura coherent que ha de conduir el lector cap a una lectura moral.
Cal dir que de C. de Troyes només se n'han conservat cinc novel·le: ·Erec i Enide.
·Cligès.
·Ivany o el cavaller de Lleó.
·Lancelot o el cavaller de la carreta.
·Perceval o el conte del Graal ( inacabada ).
Entre 1160 i 1198, Walter Map reuneix tot el material del cicle artúric en prosa i en francès, i l'anomena Vulgata artúrica, obra que durant tres segles i mig va gaudir d'un èxit extraordinari.
Consta de cinc parts:
Un vídeo del primer capítol de la sèrie animada del rei Artús.
El tràiler de la pel·ícul·la del rei Artús.
També pots veure online a internet una sèrie que s'anomena ''Merlín'', que tracta sobre la història de com el mag Merlí de jove ajudaeal rei Artús també jove amb totes les seves aventures.
Tristany i Isolda.
Una altra llegenda del mateix estil, recollida per escrit també a la segona meitat del segle XII, és la història apassionada i de final malaurat Tristany i Isolda.
-L'autor i el seu context.
Es parla de dues versions inicials. Es tracta de dos poemes francesos: la versió anomenada cortesa de Thomas, poeta de la cort d'Enric II d'Anglaterra, i la joglaresca de Béroul. Ambdós són incomplets.
Al segle XIII ja podem parlar de versions en prosa de la llegenda de Tristany. A partir d'aquest moment la història se suma a la matèria artúrica i el seu protagonista formarà part de la Taula Rodona. Se'n van fer força traduccions arreu d'Europa i va tenir una especial difusió a Islàndia.
Al segle XIV es creà una versió catalana, Tristany de Leonís, molt llegit al segle XVI i el Romanticisme li donà una nova dimensió, sobretot en la poesia anglesa i òpera.
És un amor que va contra els principis de fidelitat al rei, contra el matrimoni i és tan passional que va contra la norma social establerta. L'adulteri acabarà malament, cosa que li dóna un aire de mite.
Parteix de llegendes irladeses i cèltiques. Alguns elements provenen de fons folklòrics bastant coneguts: el cabell portat per l'ocell, els arbres que creixen sobre la tomba dels amants i enllacen les seves branques, la flor de farina per descobrir algú... D'origen cèltic és el motiu del drac. Hi hem d'afegir altres bases, per exemple d'origen oriental són el motiu de l'espasa, el jurament ambigu, el casament..
Influència clàssica, l'habilitat de Tristany amb l'arpa per accedir a Isolda.
Tristany,
convertit en heroi al servei del rei Marc, mata el gegant Morholt,
emissari del rei d’Irlanda. Ferit en combat, va a la deriva durant
set dies i set nits en una barca, i els corrents el duen a Irlanda,
on Isolda, la filla del rei, el cura sense saber qui és.
Pressentint el perill, una vegada curat, fuig cap a Cornualla on el
rei Marc el vol adoptar i li ofereix el seu regne. Però
Tristany li ofereix d’anar a Irlanda a conquerir Isolda, la dama
que serà la seva esposa.
Allí
de nou mata un drac i el rei es veu obligat a donar-li Isolda. És
llavors que els joves beuen el filtre per equivocació.
S’atreuen mútuament d’una manera irresistible i consumen
l’acte amorós fora del matrimoni, i abans del casament
d’Isolda amb Marc.
Comencen
els amors clandestins, però seran descoberts i,
consegüentment, condemnats. Poden fugir al bosc de Morois i
viuen allí durant dos anys. Passat aquest temps, i per consell
d’un ermità, Isolda torna a palau i Tristany s’exilia. Va
acumulant proeses, però segueix turmentat per l’amor
d’Isolda amb qui es troba de manera furtiva: entre disfresses, noms
falsos…Tristany és ferit de mort i mana al seu amic i
cunyat, Kaherdí, que vagi a buscar Isolda, l’única
persona que el pot curar. Aquesta, sense pensar-s’ho navega cap a
la Bretanya per trobar-se amb ell. Però Tristany, enganyat per
la seva dona legítima, Isolda de les Blanques Mans, mor sense
esperança perquè creu que la seva estimada no arriba.
Isolda desembarca massa tard i mor, a la vegada, desesperada abraçant
el cos del seu estimat Tristany.
Mort de Tristany i Isolda
-Temes.
La història de Tristany i Isolda és
l'obra més coneguda de l'edat mitjana. Ja hem dit que és ofrmada per elements:
-Folklòrics.
-Misteri.
-Amor.
-Fatalitat.
Amb una gran evidència del conflicte
tràgic de qui ha de triar entre les passions i el deure social
(molt important d'aquella època). Tristany no pot defugir de
la felicitat amb Isolda, però l'entorn li nega aquesta
possibilitat: per culpa d'haver begut un filtre fatal, no pot mirar la
dona del seu oncle sense ofendre'l per sempre.
El tema de l'adulteri és important, però
encara ho és més la desmesura de la passió que
senten. Unes comparacions amb altres amors reals i literaris són: Abelard i Heloïsa que foren amants reals, on destaquen les
cartes d'amor i passió que s'enviaven des de la seva clausura. Igual que Tristany i Isolda, Píram i Tisbe, pel fet
d'estimar-se, moriran.
