DOLÇ ESTIL NOU.
El dolç estil nou és un important moviment italià que es va desenvolupar al segle XIII a les corts de Florència i que assenyala l'inici d'una nova etapa. Aquest nou moviment influirà en part de la poesia italiana fins a Petrarca.
L'origen de l'expressió de Dolç Estil Nou, cal cercar-lo a la
Divina Comèdia de Dant Alighieri on apareix una cita amb aquestes paraules. També se l'anomena així perquè , en primer lloc, “Dolç”, perquè la poesia és més refinada, harmoniosa, plena de musicalitat, suevitat en l'expressió i el lèxic. I, “Nova” perquè tractarà un amor diferent de l'amor cortès.
Pel que fa a les característiques d'aquesta concepció literària mostren un caràcter més humanista i evolucionista que el de la literatura trobadoresca. En primer lloc, el Dolç Estil Nou crea una nova concepció d'amor i de dona: vista com a “donna angelicatta”, té la virtut de fer de mitjancera entre Déu i el poeta. Quant a la mètrica usen sonets i cançons. És a través dels gèneres com: el sonet, la balada i la cançó que es desenvolupa aquest estil. I, un altre tret d'aquest ou moviment és pel tema amorós. A Diferència de l'amor cortès en el Dolç Estil Nou s'idealitza la dona com a espiritual, adorada i idealitzada, a través de la qual el poeta podrà perfeccionar-se i no com una senyora feudal.
Entre els autors que impulsen aquest moviment hi trobam Guido Guinizelli, que aprofundirà en la meditació espiritual a l'hora de fer poesia, i Guido Calvancanti, que introdueix la idea que una dona sigui la destinatària del versos del poeta. En el cas de Calvancanti la dona idealitzada està unides a idees complexes i dramàtiques.
Dins aquest moviment cal destacar Dant i Petrarca.
