Període molt llarg: se situa
normalment entre el 476 -caiguda de l'imperi Romà- sota l'imperi
germànic i el 1453 -caiguda de Constantinoble en mans dels turcs.
Mescla de diferents fets,
característiques socials, culturals.... -----> diferents
tendències en literatura.
Inicis: domini del teocentrisme
cristià i estructura social feudal de cavallers i senyors,
eclesiàstics i pagesos. La literatura té finalitat moral i
religiosa. S'usa el llatí escrit.
A partir del segle XII: burgesia
(enriquiment de les ciutats) i noblesa (poder i esplendor). Nova
mentalitat: literatura profana i elitista. Literatura trobadoresca,
de cavalleries...
Avanços culturals, progrés
econòmic, comerç...
Aparició de literatura en
llengües “vulgars”: literatures nacionals europees.
França: centre de renovació
espiritual.
Al final de l'Edat Mitjana: inicis
de l'humanisme. Antropocentrisme.
Laboratores: literatura popular. Literatura oral: per exemple èpica (“Chanson de Roland”, “Cantar del Mío Cid”...)
Aportació de l'edat mitjana a la literatura occidental:
POESIA TROBADORESCA.
DOLCE STIL NOVO: nova mentalitat
humanista.
MATÈRIA DE BRETANYA.
Hi ha també influències de la
LITERATURA ORIENTAL?
A través de l'Al-Andalus ens arribaren
influències d'obres orientals. Copistes i traductors escriuen en
àrab obres gregues (les Faules d'Isop, Aristòtil...), hindús (per
exemple PANCHATRANTA
, Sendebar), perses.... Per exemple el Calila i Dimna, una
col·lecció d'apòlegs d'origen indi que seran llegits en àrab per
autors com Ramon Llull. Segurament també degueren conèixer Les mil i una nits: recull de faules, anècdotes, refranys, contes (Simbad el mariner, Alí-Babà i els 40 lladres, Aladí i la llàntia meravellosa)... de fonts
diverses, i autors desconeguts, que és dividida en mil i un capítols cap al segle XIV dins una història “marc”. Quina?
primera poesia culta en llengua vulgar. S'escriu en occità i és acompanyada de música.
composicions poètiques i musicals creades per trobadors en llengua occitana (provençal) entre els segles XII i XIII i que tengueren el màxim interès en les corts medievals del sud francès, Catalunya i nord d'Itàlia.
Se'n conserven unes 2500 d'uns 350 poetes (alguns anònims). Es troben en CANÇONERS (uns 100) i, a més dels poemes, inclouen en alguns casos la notació musical i també la VIDA (breu biografia del trobador, a vegades llegendària) i la RAZÓ (motiu o explicació dels poemes).
El tema bàsic de la poesia trobadoresca és l'AMOR CORTÈS (o FINA AMOR):
Representava lúdicament(com un joc retòric) una relació de vassallatge entre el trobador i la dama (normalment casada), a qui jurava servei i fidelitat.
Personatges de l'AMOR CORTÈS: hom, midons o domna, gilós, lausengiers...
Llegeix
els textos que apareixen al llibre de text (pàg.42-43) i
realitza'n les activitats.
Solucions
1-
És l'art
de fer composicions artístiques cultes amb lletra i música,
propi dels trobadors.
2-
Diferències entre Joglar i Trobador.
DIFERÈNCIES
JOGLAR
TROBADOR
És
un intèrpret de les composicions d'altri. Fa referència
a cantaires, artistes ambulants. Divulgava
els poemes que havien elaborat els trobadors, feien acrobàcies,
malabarismes, eren com uns bufons.
És
el creador de les peces literàries i musicals, interpreta
la seva pròpia obra. En general
es dedicaven sobretot a la composició, on els temes
principals eren l'amor cortès i l'esperit cavalleresc dels
herois de les croades. Així
que el trobador escrivia poesia, en occità, per ser
cantada. Amb un
llenguatge més culte, per això no escrivien en
català com ho feien els joglars.
Aquí
deix una estrofa del llibre d'Alexandre que distingeix entre els
gèneres de poesia més culte ( clergues) i la més
popular ( joglars ).
''Mester
traigo fermoso, non es de joglaría,
mester
es sin pecado, ca es de clerezía
fablar
curso rimado por la quaderna vía,
a
sílabas contadas, ca es grant maestría.''
3.
Qui foren les TROBAIRITZ? Enganxa algun poema trobadoresc que sigui
creat per una trobairitz.
Les trobairitz van ser poetes catalanes, occitanes i nord-italianes del
segle XII. Han estat poc estudiades i traduïdes en comparació
amb els trobadors, contemporanis de la seva època. Són
conegudes : Azalais de Porcairagues,Castelloza o la Comtessa de Dia. Les
trobairitz eren dones força agosarades que cantaven l'amor que
sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia. Dones que
sabien de lletra i de música i competien amb els trobadors per
ser bones "corteses", tot un exemple d'igualtat de sexes, a
l'Edat Mitjana. Les trobairitz eren dones cultes a l'alta societat,
en general senyores feudals. Al contrari dels trobadors, pels quals
''l'amor cortès" era cantar a les dones dels seus amos,
les trobairitz cantaven per al gust propi per la bellesa o
directament als seus estimats. Les trobairitz varen dirigir, sense
lleis, les qüestions amoroses de les corts.
Voldria
tenir el meu cavaller una nit, nu en els meus braços i
que ell es tingués per feliç només que jo li
fes de coixí. Li dono el meu cor, el meu amor, el meu
judici, els meus ulls i la meva vida. Bell amic, amable i
bo. quan us tindré en el meu poder? I que jagués
amb vos un vespre i que us donés un bes amorós. Sapigueu
que tindria gran desig que us tingués en lloc del
marit, només que m'haguéssiu concedit de fer tot
això que jo voldria.
Comtessa
de Dia
La
Comtessa de Dia escriu aquest poema pel seu amant. Com la majoria
dels poemes de trobadors i trobairizs es reflecteix l'amor cortès,
l'amor de desitjar, de somiar més enllà de classes
socials, més enllà del destí. Entre els dos hi
ha una relació amorosa i adúltera. Ella el desitja
apassionadament i ho expressa de forma senzilla sense fer servir
paraules rebuscades. Desitja tenir-lo al costat, tenir-lo com a marit
per sempre més.
4.
Explica la temàtica de l'AMOR CORTÈS O FINA AMOR.
La
convenció més important de la poesia trobadoresca és
la <<fina amor>> o <<amor cortès>>.
Consisteix en un codi estètic per mitjà del qual
s'expressen els matisos d'una relació amorosa entre el
trobador i una dama ( midons ) de la qual tracta de merèixer
mercè. En realitat, el trobador viu una relació de
vassallatge, ja que ret homenatge a la dama. Ara bé, es crea
un triangle en aparèixer un opositor: el marit ( gilós
), que vol descobrir la relació i posar-hi fi. El poeta pot
comptar amb l'ajut d'un escuder, mentre que el gilós fa servir
els espietes ( lausengiers ) per saber tot el que passa.
La
cançó: Expressava l'amor entre un cavaller i midons,
que era la dama el qual estava enamorat. Està
composta per un nombre que oscil · la entre 5 o 7 cobles o
estrofes amb una o dues tornades i el nombre de versos es variable.
Plany:
Era un reconeixement per a la mort d'algú.
El
sirventès: Era un poema bèl·lic on es criticava el
castell contrari amb matís
satíric, generalment la seva temàtica és
política, és la forma per la qual el trobador expressa
el que pensa sobre la realitat que l'envolta.
Lament
fúnebre
L'alba:
Separació d'una parella al dematí quan han passat la
nit junts.
L'alba
religiosa
La
pastorel·la: La trobada d'una pastora amb un cavaller i on
passen coses...suposa una
idealització bucòlica de l'estimada, sempre sota
pseudònim.
La
Balada : tipus de poesia més popular destinada a acompanyar un ball.
La tençó: una espècie de debat poètic en què dos trobadors ( trobairizs ) discuteixen sobre un tema normalment amorós.
Però
hi ha moltíssims altres gèneres: comjat (comiat), escondit (protesta
d'innocència), descort (desacord), l'estampida, cançons
destinades a l'acompanyament de la dansa.
Ex: ALBA- D'autor anònim i d'una sola estrofa que condensa
perfectament i delicadament el contingut que en altres poesies ocupa
molts més versos, que detallen les sensacions del cavaller i
de la dama abans de separar-se deprés d'haver passat la nit junts.
A partir de les adaptacions anomenades
roman, es volia indicar que passaven d'una obra llatina a una llengua
romànica. El concepte "roman" acabà significant 'novel·la'.
De textos que refeien l'antiguitat i/o la tradició clàssica (l'anomenada "Matèria de Roma") en tenim exemples com :
-La guerra de Troia-->Roman de Troie (1165)
-Alexandre de Macedònia-->Roman d'Alexandre (1180-1190)
Roman de Troie
L'obra de Chrétien de Troyes representa la culminació del cicle artúric. El 1225, Walter Map recopilà tot el material artúric en prosa i llengua francesa i l'anomenà Vulgata.
CANÇONS DE GESTA: POEMES ÈPICS
No s'ha de confondre la novel·la artúrica amb les cançons de gesta. Aquestes són poemes èpics compostos en llengua romànica entre els segles XII I XIII, que es transmetien oralment. Estaven dedicats a herois i a les seves conquestes. Es tracta d'una poesia narrativa popular i tradicional cantada sobre uns personatges i uns fets que solen tenir un lleu punt de partida històric i que es convertiran pròximament en llegendaris. Narrades per joglars a tot erreu d'Europa, els temes estan sempre relacionats amb les històries i les llegendes del poble. El joglar improvisa oralment amb ajuda de recursos i fa servir uns tipus d'estratègies per mantenir l'atenció del públic.
Ens centrarem més en La cançó de Rotllan: la versió més antiga que es
conserva d'aquesta cançó és al manuscrit
d'Oxford i fou recollida pel normand Turold.
El poema recrea, tres segles després,
un fet històric esdevingut l'any 778 a Roncesvalles.
Els recursos expressius que s'utilitzen
són els propis de l'èpica, és a dir, la fantasia
i hipèrboles èpiques; ritme monòton i repetitiu a partir de sèries de versos decasíl·labs
de rima assonant; frases breus i coordinades; descripcions
sintètiques que destaquen pel seu patetisme i emoció
poètica; lèxic precís, poc figurat; ús
d'epítets èpics; referències a l'auditori
present; paral·lelismes, comparacions i fórmules
literàries que es van repetint.
Abans de començar amb les
novel·les cavalleresques i els llibres de cavalleria, presentam
un requadre comparatiu de les cançons de gesta i la novel·la
de cavalleries.
-Oral -Escrita
-Cantada -Llegida davant un auditori
-Improvisada -Planejada i estructurada
-D'autor anònim -D'autor conegut (si no s'ha perdut)
-En vers -En vers fins al s.XIII aproximadament, llavors en prosa.
-Decasíl·labs monorims -Octosíl·labs apariats
-Rima assonant -Rima consonant
-Auditori popular -Lectors i/o auditoris cultes, cortesans
-Temàtica: bèl·lica i -Temàtica: aventures cavalleresques,
religiosa amor cortès, matèria de Bretanya,
cort artúrica.
-Finalitat de l'heroi: -Finalitat de l'heroi: aconseguir prestigi
reparar l'honor social, perfecció moral i casar-se amb
una dama.
Als segles XIV i XV, els cavallers
foren influïts per les aventures que s'explicaben als llibres de cavalleries. Així
neix la figura del cavaller errant. Comença a haver-hi un intent d'evitar
la inversemblança i la fantasia.
Les novel·les cavalleresquesremeten a un món possible i sovint
real sobretot quan parlem de cavallers que formen part de la
història. Per altra part, els llibres de cavalleries estan
envoltats de gegants, dracs, mags, bruixots i altres personatges
extrets de la fantasia. El cavaller és
omnipotent, sempre és el millor, mai li passen coses dolentes.
En resum, les novel·les cavalleresques són
versemblants, en canvi els llibres de cavalleries són
inversemblants.
TIRANT LO BLANC
Una de les aportacions fonamentals en el trànsit de la novel·la medieval a la moderna és l'obra Tirant lo Blanc, una novel·la cavalleresca que retrata tant una mentalitat medieval com renaixentista i planteja amb versemblança, humor i humanisme el desenvolupament d'una obra total.
Al costat de les primeres novel·les
traduïdes de l'antiguitat clàssica, conegudes també
amb el nom de <<Matèria de Roma>>, apareix i es
desenvolupa un cicle novel·lístic riquíssim,
basat en llegendes cèltiques; es coneix amb el nom de
<<matèria de Bretanya>>, perquè l'acció
transcorre a la Bretanya francesa, Gal·les, Cornualla o
Irlanda. També és també coneguda amb el nom de cicle artúric,
perquè els protagonistes són els cavallers de la cort
del rei Artús.
El primer llibre que recull aquestes
llegendes i tradicions bretones i té com a herois principals :
La Historia Regum Britanniae és una obra escrita en llatí pel clergue bretó Geoffrey de Monmouth, es tracta d'una història dels bretons totalment inventada, que barreja textos clàssics llatins i llegendes.Després s'introdueix a França amb el títol de Roman de Brut, on es fa referència per primera vegada a la taula rodona.
Entre el 1159 i el 1190, Chrétien de Troyes, també un clergue, recull aquestes antigues llegendes cèltiques i hi incorpora el concepte d'amor cortès. Així crea les primeres novel·les cortesanes escrites en francès, en versos octosíl·labs apariats i una estructura coherent que ha de conduir el lector cap a una lectura moral.
Cal dir que de C. de Troyes només se n'han conservat cinc novel·le: ·Erec i Enide.
·Cligès.
·Ivany o el cavaller de Lleó.
·Lancelot o el cavaller de la carreta.
·Perceval o el conte del Graal ( inacabada ).
Entre 1160 i 1198, Walter Map reuneix tot el material del cicle artúric en prosa i en francès, i l'anomena Vulgata artúrica, obra que durant tres segles i mig va gaudir d'un èxit extraordinari.
Consta de cinc parts:
Un vídeo del primer capítol de la sèrie animada del rei Artús.
El tràiler de la pel·ícul·la del rei Artús.
També pots veure online a internet una sèrie que s'anomena ''Merlín'', que tracta sobre la història de com el mag Merlí de jove ajudaeal rei Artús també jove amb totes les seves aventures.
Tristany i Isolda.
Una altra llegenda del mateix estil, recollida per escrit també a la segona meitat del segle XII, és la història apassionada i de final malaurat Tristany i Isolda.
-L'autor i el seu context.
Es parla de dues versions inicials. Es tracta de dos poemes francesos: la versió anomenada cortesa de Thomas, poeta de la cort d'Enric II d'Anglaterra, i la joglaresca de Béroul. Ambdós són incomplets.
Al segle XIII ja podem parlar de versions en prosa de la llegenda de Tristany. A partir d'aquest moment la història se suma a la matèria artúrica i el seu protagonista formarà part de la Taula Rodona. Se'n van fer força traduccions arreu d'Europa i va tenir una especial difusió a Islàndia.
Al segle XIV es creà una versió catalana, Tristany de Leonís, molt llegit al segle XVI i el Romanticisme li donà una nova dimensió, sobretot en la poesia anglesa i òpera.
És un amor que va contra els principis de fidelitat al rei, contra el matrimoni i és tan passional que va contra la norma social establerta. L'adulteri acabarà malament, cosa que li dóna un aire de mite.
Parteix de llegendes irladeses i cèltiques. Alguns elements provenen de fons folklòrics bastant coneguts: el cabell portat per l'ocell, els arbres que creixen sobre la tomba dels amants i enllacen les seves branques, la flor de farina per descobrir algú... D'origen cèltic és el motiu del drac. Hi hem d'afegir altres bases, per exemple d'origen oriental són el motiu de l'espasa, el jurament ambigu, el casament..
Influència clàssica, l'habilitat de Tristany amb l'arpa per accedir a Isolda.
Tristany,
convertit en heroi al servei del rei Marc, mata el gegant Morholt,
emissari del rei d’Irlanda. Ferit en combat, va a la deriva durant
set dies i set nits en una barca, i els corrents el duen a Irlanda,
on Isolda, la filla del rei, el cura sense saber qui és.
Pressentint el perill, una vegada curat, fuig cap a Cornualla on el
rei Marc el vol adoptar i li ofereix el seu regne. Però
Tristany li ofereix d’anar a Irlanda a conquerir Isolda, la dama
que serà la seva esposa.
Allí
de nou mata un drac i el rei es veu obligat a donar-li Isolda. És
llavors que els joves beuen el filtre per equivocació.
S’atreuen mútuament d’una manera irresistible i consumen
l’acte amorós fora del matrimoni, i abans del casament
d’Isolda amb Marc.
Comencen
els amors clandestins, però seran descoberts i,
consegüentment, condemnats. Poden fugir al bosc de Morois i
viuen allí durant dos anys. Passat aquest temps, i per consell
d’un ermità, Isolda torna a palau i Tristany s’exilia. Va
acumulant proeses, però segueix turmentat per l’amor
d’Isolda amb qui es troba de manera furtiva: entre disfresses, noms
falsos…Tristany és ferit de mort i mana al seu amic i
cunyat, Kaherdí, que vagi a buscar Isolda, l’única
persona que el pot curar. Aquesta, sense pensar-s’ho navega cap a
la Bretanya per trobar-se amb ell. Però Tristany, enganyat per
la seva dona legítima, Isolda de les Blanques Mans, mor sense
esperança perquè creu que la seva estimada no arriba.
Isolda desembarca massa tard i mor, a la vegada, desesperada abraçant
el cos del seu estimat Tristany.
Mort de Tristany i Isolda
-Temes.
La història de Tristany i Isolda és
l'obra més coneguda de l'edat mitjana. Ja hem dit que és ofrmada per elements:
-Folklòrics.
-Misteri.
-Amor.
-Fatalitat.
Amb una gran evidència del conflicte
tràgic de qui ha de triar entre les passions i el deure social
(molt important d'aquella època). Tristany no pot defugir de
la felicitat amb Isolda, però l'entorn li nega aquesta
possibilitat: per culpa d'haver begut un filtre fatal, no pot mirar la
dona del seu oncle sense ofendre'l per sempre.
El tema de l'adulteri és important, però
encara ho és més la desmesura de la passió que
senten. Unes comparacions amb altres amors reals i literaris són: Abelard i Heloïsa que foren amants reals, on destaquen les
cartes d'amor i passió que s'enviaven des de la seva clausura. Igual que Tristany i Isolda, Píram i Tisbe, pel fet
d'estimar-se, moriran.
POESIA LLATINA I ELS TRES TÒPICS: BEATUS ILLE, UBI SUNT I CARPE DIEM. VIRGILI. HORACI.
Al s.III aC
Roma es va convertir en un gran imperi, amb el domini mediterrani, i
un govern civilitzat amb una democràcia molt hàbil. El
món llatí és hereu del grec, varen continuar més
que no imitar la cultura grega. Ho varen expandir, i tenien la
religió amb un sentit més polític, encara donant
importància als deus, i els homes lliures però amb unes
lleis per damunt ells. Era un autèntic model d'organització
actual. El prestigi de les obres gregues va marcar les adaptacions a
les obres llatines. Al segle IV aC, el grec ja s'ha convertit en una
llengua franca, útil per a les relacions diplomàtiques
i per al coneixement de la literatura i la filosofia gregues. Del
poble grec doncs. N'imitaran i divulgaran la majoria de
manifestacions culturals que els puguin ser útils: el teatre
grec, l'èpica, la mitologia, la filosofia, la religió i
el domini de l'oratòria que els rics necessiten si volen
triomfar en la vida pública romana. Característiques:
Mateixes
lleis o dret romà.
Xarxa de
comunicacions.
Model
urbanístic.
Llengua
llatina.
Manifestacions
culturals.
La
literatura llatina, però, adapta la tradició grega
a les seves necessitats i passa continguts i gèneres grecs pel
sedàs de la seva manera de ser i de fer. Les característiques
principals d'aquesta literatura clàssica que els romans
convertiran en els fonaments de la literatura i de l'art, occidentals
i universals són:
Manteniment
dels gèneres canònics establerts pels grecs ( èpica,
lírica i teatre) gràcies a traduccions, adaptacions..
Preferència
pels gèneres que tenen una finalitat didàctica i que
els permeten una major originalitat.
Creació
d'algun nou gènere.
Predilecció
per la sàtira moralitzant. La sàtira, sota la seva
aparença còmica, també amaga una finalitat
didàctica, una lliçó moral, que els poetes
llatins solen dissimular amb elegància, agudesa i enginy.
Recerca
d'un llenguatge sobri i auster que prioritza la utilitat i la
claredat de la bellesa.
Apropiació
i imitació de la mitologia grega com a font argumental de la
majoria d'obres.
Establiment
d'alguns dels tòpics o llocs comuns més coneguts de la
literatura universal: el BEATUS ILLE, el
CARPE DIEM..
Literatura
amb molt de prestigi i vinculada estretament a l'Estat romà.
Literatura
fonamentalment escrita i llegida per l'elit que es mou a l'entorn
del poder, tant si és democràtic com imperial, moltes
obres literàries estan plenes de referències concretes
a personatges i a afers de la vida pública del moment.
Gèneres i autors
més destacats:
INICIS
(sIIIaC): El primer dels gèneres literaris que triomfa a Roma
és la comèdia. PLAUTE (les
seves comèdies són la delícia de la pleb
romana) i Terenci (no té tant d'èxit
perquè és massa elitista, reflexiu i refinat) adapten
el model de comèdia nova de Menandre als costums i a la
llengua llatina, igual que a Grècia les comèdies es
representen aprofitant algunes festivitats. Els actors sempre homes
i sovint esclaus.
De
la tragèdia podem anomenar a Livi Andrònic.
Es
donà més importància a la política
romana, a l'art de la paraula, l'historiogràfic..
Els
romans no eren aficionats a la narrativa, eren unes obres més
científiques.
Més
tard els romans es decanten per l'oratòria amb autors com
Ciceró i la poesia individual amb escriptors com Catul a una
poesia més individual, però ens centrarem més
en l'Època Clàssica, i els autors : Horaci, Virgili
i Ovidi, i la seva poesia.
La
poesia va ser el gènere més important cultivat per Mecenes, deixa de ser cantada. L'hexàmetre homèric,
típic de l'èpica antiga, el reserven per als poemes
èpics, la poesia didàctica i les sàtires; l'ús
dels hexàmetres dóna un to solemne, força
expressiu, àgil i versàtil. En canvi la poesia llatina,
esdevé personal i subjectiva: el poeta parla d'ell o fingeix
que parla d'ell mateix. Les composicions poètiques solen
anomenar-se odes.
El
poeta més important fou Virgili, el qual es va introduir en el
cercle literari de Mecenes
i de l'emperador August, i les seves Bucòliques (Pastor de bous) que són
de composicions
breus sobre la vida pastoral que parteixen dels Idil·lis
rústics del poeta
grec Teòcrit. Virgili serà molt imitat per la
literatura posterior. La bucòlica X és
una ègloga que dóna forma a l'ideal de l'Arcàdia( ideal de vida retira, que més tard influirà autors com, per exemple: Garcilaso).
Les Geòrgiques són quatre llibres
que propugnen el retorn a la terra, exalten la vida camperola i com
s'ha de
conrear el camp. L'obra més important de Virgili, ésl'Eneida, un encàrrec que
li va fer l'emperador August, amb la finalitat que el poeta exaltés
el seu govern i explicàs els orígens divins de Roma (abans de morir Virgili creia que l'Eneida no estava finalitzada i va manar que la cremassin, però l'emperador August no ho va fer). Es tracta d'un llarg poema èpic, que explica l'origen
mític de Roma,
una clara imitació d'Homer pel contingut, i l'estil. Està
lligat al destí de l'heroi
troià Enees, personatge secundari de l'Odissea: ve a dir que el món romà prové del món grec.
El tòpic més destacat en el referent a Virgili és el '' Locus amoenus ''( lloc bell, arbres, naturaleza, font, flors, ombrívol, lloc apte per descansar).
Fill
d'un esclau alliberat, es va traslladar primer a Roma amb la família
per poder accedir a les millors escoles i posteriorment, a Grècia
per continuar la seva formació. Va acabar sent comandant d'una
legió, però a la mort de Cèsar, va haver de
fugir de Roma, i no va poder tornar fins el regnat de Octavi August.
Estroncada finalment la seva carrera política, va acabar
ocupant el càrrec de secretari del qüestor , que li va
permetre viure amb certa comoditat, al cercle epicuri de Nàpols,
va fer amistat amb alguns poetes reputats com Virgili. Els primers
llibres que va publicar van ser les Sàtires, que
són reflexions de tipus moral en què criticava els
costums i els vicis de la societat contemporània sense caure
en la invectiva punyent, d'aquí que els anomenés
Sermones (xerrades), perquè va passant d'un tema a
l'altre com si fos una conversa col·loquial. A les Epístoles,
ell reflexiona, en forma de carta, sobre el fet poètic, la
literatura romana i les seves relacions amb la grega, el paper de
poeta i les exigències d'aquesta activitat. Però la
poesia més perfecta la té a les seves Odes,
una concordança perfecta entre pensament i expressió.
La producció poètica d'Horaci es caracteritza pels seus
esforços d'adaptació de la poesia grega a la llengua
llatina i la recerca constant d'equilibri i perfecció
estètica.
Els
tòpics literaris més rellevants referents a Horaci són:
El ''Beatus
ille''(feliç
aquell) a les Sàtires
i les Epístoles,
i el ''Carpe
diem''(aprofita
el moment) a les Odes.
fou exiliat per August no se sap
ben bé per què. Es pensa que l'obra Ars Amandi
anava una mica en contra de la “moralització” que August
volia imposar.
Segons els diferents grups socials:
